Les 10 estratègies de la manipulació mediàtica segons Noam Chomsky. Las 10 estrategias de manipulación mediática según Noam Chomsky.

1. Text en català.
2. Texto en castellano.

(Text en català).
Les 10 estratègies de la manipulació mediàtica segons Noam Chomsky.

Les 10 estratègies de manipulació mediàtica.

El lingüista i filòsof Noam Chomsky, considerat pel New York Times com «el més important dels pensadors contemporanis» i «alma mater» de les universitats de Pennsylvania i Harvard, és considerat una figura molt influent de l'esquerra estatunidenca, i és especialment admirat a Europa, on les seves conferències, articles i assaigs polítics es reimprimeixen constantment. Fa uns anys, va denunciar les regles de l'estratègia de manipulació del «Gran Germà». Avui, simplement amb donar una mirada al voltant, ens permet comprovar com ens estan aplicant estrictament les mesures «de manual» que Chomsky va denunciar fa temps.

No sé si es pot fer molt o no es pot fer res, però al menys siguem conscients de la manipulació doncs ja és un avenç.

Si esteu d'acord, si us plau difoneu-lo, moltes postures individuals conformen una gran postura col·lectiva.

El lingüista Noam Chomsky va elaborar la llista de les «10 Estratègies de Manipulació» mitjançant els mitjans.

1. L'estratègia de la distracció. L'element primordial del control social és l'estratègia de la distracció que consisteix en desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L'estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, dins l'àrea de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. «Mantenir l'Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap altre temps per pensar; de tornada a granja com els altres animals (esment del text «Armes silencioses per guerres tranquil·les»).

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat «problema-reacció-solució». Es crea un problema, una «situació» prevista per causar certa reacció en el públic, amb la fi que aquest sigui el qui mani les mesures que es vol fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s'intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, amb la fi que el públic sigui qui mani les lleis de seguretat i polítiques en menysteniment de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L'estratègia de la gradualitat. Per fer que s'accepti una mesura inacceptable, n'hi ha prou amb aplicar-la gradualment, en comptagotes, per anys consecutius. És d'aquesta forma que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neolliberalisme) foren imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur massiu, sous que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haguessin provocat una revolució si haguessin estat aplicats d'un sol cop.

4. L'estratègia de diferir. Una altra forma de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com «dolorosa i necessària», obtenint l'acceptació pública, en el moment, per una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l'esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que «tot anirà a millorar demà» i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dona més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d'acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Adreçar-se al públic com criatures de poca edat. La majoria de la publicitat adreçada al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, sovint propers a la feblesa, como si l'espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Quant més s'intenti cercar enganyar l'espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Per què? «Si hom s'adreça a una persona como si ella tingués l'edat de 12 anys o menys, aleshores, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d'un sentit crític com la d'una persona de 12 anys o menys de edat (veure «Armes silencioses per a guerres tranquil·les»).

6. Utilitzar la vessant emocional molt mes que la reflexió. Fer ús de la vessant emocional és una tècnica clàssica per a causar un curtcircuit dins l'anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. Per altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d'accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desigs, pors i temences, compulsions, o induir comportaments…

7. Mantenir el públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes emprats pel seu control i el seu esclavatge. «La qualitat de l'educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de forma que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i resti impossibles d'assolir per les classes inferiors» (veure «Armes silencioses per a guerres tranquil·les»).

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure al públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte…

9. Reforçar l'autoculpabilitat. Fer creure a l'individu que és solament ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de revelar-se contra el sistema econòmic, l'individu s'autodevalua i es culpa, la qual cosa genera un estat depressiu, un dels efectes dels quals és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer als individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels darrers 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Mercès a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el «sistema» ha gaudit d'un coneixement avançat de l'ésser humà, tant de forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor l'individu comú del que ell es coneix de sí mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, major que el dels individus sobre ells mateixos.

(Texto en castellano).

Las 10 estrategias de manipulación mediática según Noam Chomsky.

Las 10 estrategias de manipulación mediática.

El lingüista y filósofo Noam Chomsky, considerado por el New York Times como «el más importante de los pensadores contemporáneos» y «alma mater» de las universidades de Pennsylvania y Harvard, es considerado una figura muy influyente de la izquierda estadounidense, y es especialmente admirado en Europa, donde sus conferencias, artículos y ensayos políticos se reimprimen constantemente. Hace unos años, denunció las reglas de la estrategia de manipulación del «Gran Hermano». Hoy, simplemente con dar una mirada alrededor, nos permite comprobar como nos están aplicando a rajatabla las medidas «de manual» que Chomsky denunció hace tiempo.

No sé si se puede hacer mucho o no se puede hacer nada, pero al menos ser conscientes de la manipulación ya es un avance.

Si estáis de acuerdo, por favor difundidlo, muchas posturas individuales conforman una gran postura colectiva.

El lingüista Noam Chomsky elaboró la lista de las «10 Estrategias de Manipulación» a través de los medios.

1. La estrategia de la distracción. El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las élites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. «Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales» (cita del texto «Armas silenciosas para guerras tranquilas»).

2. Crear problemas y después ofrecer soluciones. Este método también es llamado «problema-reacción-solución». Se crea un problema, una «situación» prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3. La estrategia de la gradualidad. Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicados de una sola vez.

4. La estrategia de diferir. Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como «dolorosa y necesaria», obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que «todo irá mejorar mañana» y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.

5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad. La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? «Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad» (ver «Armas silenciosas para guerras tranquilas»).

6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión. Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un cortocircuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad. Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. «La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores» (ver «Armas silenciosas para guerras tranquilas»).

8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad. Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9. Reforzar la autoculpabilidad. Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. ¡Y, sin acción, no hay revolución!

10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen. En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las élites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el «sistema» ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.